Els primers pobladors
La primera notícia escrita referida al pobladors de l'illa d'Eivissa és de temps dels romans i diu que la ciutat d'Eivissa va ser fundada pels cartaginesos l'any 654 abans de Crist.
Però els primers indicis d’ocupació humana en el que avui coneixem com Sant Antoni de Portmany són molt anteriors i en tenim constància gràcies a les excavacions i els estudis arqueològics duts a terme a l’avenc des Pouàs, la cova des Vi, les torres d’en Lluc, entre d’altres, o a la troballa d’una destral de bronze a la finca de sa Bassa Roja, en les quals s’ha documentat diversos testimonis de l’època antiga.
Dels púnics se sap que aprofitaven el port de Sant Antoni per carregar aigua per als seus viatges dels pous i les fonts dels voltants la badia de Portmany, així com per pescar i salar peix. Vivien a cases repartides per les zones de sa Talaia, sa Vorera, sa Serra i es Pouet. Tenien animals per treballar la terra i alimentar-se. Prop de les cases enterraven els morts i és possible que la capella de Santa Agnès fos un santuari dedicat a la deessa Tànit.
Molt a prop de l'actual IES Quartó de Portmany, a la finca de can Rova de Baix, hi havia una fàbrica de ceràmica que produïa àmfores, plats, gerres, llumeners i altres utensilis.
De Portus Magnus a Portmany
Després arribaren els romans, que varen conviure amb els púnics. Els romans varen anomenar Sant Antoni 'Portus Magnus', que vol dir port gran i important, en referència a la badia, que va evolucionar cap a l'actual Portmany. Els romans de Portmany també vivien a cases disperses. Es dedicaven a la pesca i l'agricultura, i treien llenya i carbó del bosc per exportar. Les figues seques d'Eivissa es varen fer molt famoses a Roma.
Cap a l'any 900, varen arribar els àrabs, procedents del nord d'Àfrica. Aquesta població va donar un important impuls a l'agricultura, com per exemple a les feixes del Pla de Portmany, i construïren molins per moldre gra al Broll de Buscastell. Aprofitaven la fusta de pi per construir embarcacions. De la llengua dels àrabs han quedat moltes paraules a la toponímia eivissenca com Benimussa, Alcalà, Benimaimó, així com noms relacionats amb la terra i l'agricultura com sénia, aljub, safareig o atzavara. A l'època islàmica, l'illa d'Eivissa es va dividir en cinc zones: Alhauec, Xarc, Benissàmit, Portumany i Algarb.
El 8 d'agost de 1235 les tropes del rei Jaume I d’Aragó conqueriren Eivissa, comandades per l'infant Pere de Portugal, l'arqubisbe Guillem de Montgrí i el noble Nunó Sanç, fet que suposà l'adopció de la religió cristiana i llengua catalana, parlada a l'illa de llavors ençà. Els tres conqueridors es repartiren el territori extramurs i mantengueren les quatre divisions establides pels àrabs, el repartiment i els límits de les quals estan recollits al Memoriale divisionis: el Quartó de Santa Eulària, el Quartó de Balansat, el Quartó de ses Salines i el Quartó de Portmany. El Quartó de Portmany comprenia els actuals territoris dels pobles de Sant Antoni, Sant Mateu d'Albarca, Santa Agnès de Corona i part de Sant Rafel; però també els de Sant Agustí des Vedrà, Sant Josep de sa Talaia i es Cubells, que avui formen part del municipi de Sant Josep de sa Talaia.
L’origen l’església de Sant Antoni es remunta a l’any 1305, quan l’arquebisbe de Tarragona concedí permís als vesins de la localitat per construir una capella i una fossa mortuòria. Al costat, també hi aixecaren una torre de defensa quadrangular. És la segona església més antiga d’Eivissa, després de la de Santa Maria i, com que es dedicà a sant Antoni, per extensió, acabà donant nom a tot el poble i més endavant al municipi, tot i que el topònim originari és Portmany.
El Decret de Nova Planta
L'any 1715, el rei Felip V de Borbó després de la Guerra de Successió va dictar el Decret de Nova Planta, en virtut dels quals s'aboliren els Furs i Constitucions dels territoris de la Corona d'Aragó i es canvià per l'organització territorial de la Monarquia Hispànica. Tots els documents públics i privats, l'escola i els actes religiosos s'havien de fer i d'escriure en llengua castellana. Ses Salines d'Eivissa i Formentera, que havien set la font més important d'ingressos per pagar la despesa pública, que eren propietat de la Universitat d'Eivissa (el govern únic de l’illa fins al segle XVIII) varen passar a formar part de les propietats del Rei.
Al segle XVIII, l’any 1785, el bisbe d'Eivissa Manuel Abad y Lasierra decidí organitzar la distribució territorial de l’illa en parròquies (en cada una de les quals es construí una església), el que donà lloc a la constitució de les parròquies de Sant Antoni, Sant Rafel, Santa Agnès i Sant Mateu. Més endavant, el 1833, amb l’ordenació territorial definitiva de l’illa d’Eivissa en municipis, aquestes parròquies s’ajuntaren en el municipi de Sant Antoni.
En el camp de l'agricultura, en aquesta època dugueren ametllers i altres arbres fruiters de València i Mallorca, i es varen fer vivers d'arbres fruiters als horts de Buscastell.
Al segle XIX, ja tenim notícies que a Sant Antoni hi ha unes vint cases prop de l'església. El municipi tenia 3809 habitants i 693 famílies. Els canons de la torre de l'església encara funcionaven en cas de necessitat per defendre's dels enemics.
Durant la primera meitat del segle XIX es construeix l'edifici de l'Ajuntament i l'any 1860-1861 es fan les primeres escoles públiques a Sant Antoni de Portmany, es comença la carretera de Sant Antoni a Vila, que va tardar deu anys a acabar-se, es treballa per arreglar el port i a final de segle XIX entra un funcionament el far de ses Coves Blanques.
El segle XX
A començament del segle XX, com en tots els municipis de l'illa, Sant Antoni havia perdut població a causa de l'emigració a Amèrica, sobretot a l'Argentina i a Cuba. L'any 1900 Sant Antoni té 4263 habitants.
La major part de la població vivia en un hàbitat dispers i només es pot parlar del nucli urbà del poble de Sant Antoni, seguint la distribució dels carrers i cases que es varen anar construint al llarg dels carrers que condueixen a l'església des de la mar.
Els anys vint comença a notar-se una activitat econòmica que es concreta en la creació d'empreses de transport terrestre per cobrir la línia d'autobús entre la ciutat d'Eivissa i Sant Antoni i una naviliera que exportarà matèries primeres entre el port de Portmany i València, S'obrin les primeres fondes, La Esmeralda de na Margalida Portas i la Fonda de s'Estany o Miramar.
El 1931 s’inaugura el cine Torres, situat al carrer bisbe Torres.
Als anys trenta s'acaba la construcció dels primers hotels: l'hotel Portmany, propietat del pioner empresari Josep Roselló, Pep de na Mossona, que obre les portes l'any 1933, i l'hotel Ses Savines, propietat de Rafel Marí des Correuer, l'any 1935.
L'any 1934 l'Ajuntament aprova un projecte d'eixample urbanístic redactat per l'arquitecte mallorquí Gabriel Alomar, per desenvolupar Sant Antoni des del nou carrer de la Mar cap a ponent.
El poble era a punt per créixer, però la Guerra Civil (1936-1939) i la primera etapa de la dictadura franquista, coneguda com ‘es anys de sa fam’, varen aturar aquesta incipient indústria turística i no va ser fins a la segona meitat del segle XX, que Sant Antoni de Portmany començà a experimentar la gran transformació social i econòmica que suposà l’arribada del turisme massiu i una economia de serveis.
De fet, Sant Antoni va ser pioner a l’illa en la implantació d’aquest nou model, que canviaria per sempre el paisatge, la població i la societat d’Eivissa, i que perdura avui dia.
